Llengües hibito-cholón

Llengües hibito-cholón

Tipus	família lingüística
Ús
Autòcton de	Departament de Loreto
Estat	Perú
Classificació lingüística
llengua humana llengua indígena llengües ameríndies
Codis
Glottolog	hibi1242

Les llengües hibito-cholón són un grup de dues llengües probablement emparentades i actualment extintes parlades al Perú fins a la segona meitat del segle XX.^[1]

Documentació

El cholón és la llengua més ben documentada de les dues, es coneix un cert nombre de fonts útils per a la descripció de l'aquesta llengua:^[2]

• Pedro de la Mata, va escriure cap a 1748, l' Arte de la lengua cholona, el manuscrit va ser comprat per la Biblioteca Britànica en 1863 i editat, parcialment i amb molts problemes de transcripció, per Julio César Tello (1923: 690–750).
• Baltasar Jaime Martínez Compañón (1985 [1782–90]) va publicar una llista comparativa de 43 formes lèxiques recollides amb parlants de la conversió de Hivitos. La llista inclou moltes altres llengües a més del hivito i el cholón.
• Günter Tessmann (1930), va recollir una llista de 30 paraules, per a un estudi comparatiu del nord-est del Perú, basat en les dades proporcionades per Harvey Baessler a partir d'un ancià que vivia a Pachiza.

En el que segueix aquestes tres fonts s'abreugen com [PM], [MC] i [GT].

Contacte lingüístic

Jolkesky (2016) assenyala que hi ha semblances lèxiques amb les famílies i llengües quítxua, leko, mapudungun, mochika, Candoshi-Shapra, munichi, i Barbakoa degut al contacte.^[3]

Comparació lèxica

Encara que alguns autors, entre ells Cerrón Palomino, han expressat dubtes sobre el parentiu entre el hibito i el cholón les llistes de paraules existents mostren un clar parentiu, el fet que existeixin correspondències fonètiques regulars suggereix que aquestes coincidències es deguin a préstecs, a continuació es reprodueixen alguns exemples:

Descripció lingüística

Fonologia

Encara que les fonts contenen abundants formes lèxiques, resulta difícil a partir d'elles reconstruir plenament els inventaris fonològics del cholón i el hibito. El cholón és la llengua més ben documentada però l'adaptació a l'espanyol ofereix molts dubtes sobre la articuación exacta d'alguns sons i les oposicions fonèmiques existents entre ells. Provisionalment, l'inventari fonològic seria més o menys el següent:^[4]

L'inventari vocàlic també és relativament simple:

Gramàtica

Una característica interessant és que alguns pronoms personals de segona persona distingeixen entre masculí i femení. Per exemple els sufixos possessius distingeixen si el posseïdor és home o dona:

kacok / a-kcok / mi-kcok / pi-kcok

'caixa' / 'la meva caixa' / 'la teva.MASC caixa' / 'la teva.FEM caixa'

O en les expressions:

inčam-ma '¿què dius-MASC?' (quan es parla a un home)

inčam-pa '¿què dius-FEM?' (quan es parla a una dona)

També hi ha distinció quan es parla a una persona segons sigui home (-ey) o dona (-pey).

Referències

Bibliografia

• Adelaar, Willem. The Languages of the Andes. Cambridge University Press, 2004. ISBN 978-0-521-36275-7.