Segle II aC
Dècades: | Anys: |
200 aC | |
190 aC | 199 aC·198 aC·197 aC·196 aC·195 aC 194 aC·193 aC·192 aC·191 aC·190 aC |
180 aC | 189 aC·188 aC·187 aC·186 aC·185 aC 184 aC·183 aC·182 aC·181 aC·180 aC |
170 aC | 179 aC·178 aC·177 aC·176 aC·175 aC 174 aC·173 aC·172 aC·171 aC·170 aC |
160 aC | 169 aC·168 aC·167 aC·166 aC·165 aC 164 aC·163 aC·162 aC·161 aC·160 aC |
150 aC | 159 aC·158 aC·157 aC·156 aC·155 aC 154 aC·153 aC·152 aC·151 aC·150 aC |
140 aC | 149 aC·148 aC·147 aC·146 aC·145 aC 144 aC·143 aC·142 aC·141 aC·140 aC |
130 aC | 139 aC·138 aC·137 aC·136 aC·135 aC 134 aC·133 aC·132 aC·131 aC·130 aC |
120 aC | 129 aC·128 aC·127 aC·126 aC·125 aC 124 aC·123 aC·122 aC·121 aC·120 aC |
110 aC | 119 aC·118 aC·117 aC·116 aC·115 aC 114 aC·113 aC·112 aC·111 aC·110 aC |
100 aC | 109 aC·108 aC·107 aC·106 aC·105 aC 104 aC·103 aC·102 aC·101 aC |
Mil·lenni I aC |
El segle II aC està dins del període hel·lenístic i comprèn els anys inclosos entre el 200 aC i el 101 aC. És una època en què es consoliden dues superpotències: Roma a Occident i la Xina a Orient, sense que els altres pobles puguin fer-los front, i per tant són progressivament destruïts o assimilats. Les dues civilitzacions dominarien el panorama mundial durant segles, malgrat l'emergència de nous rivals.
Política
Roma destrueix de manera definitiva Cartago (amb les campanyes de Publi Corneli Escipió Emilià Africà Menor) i consolida el seu domini al nord d'Àfrica i la Mediterrània. Aleshores s'expandeix cap a l'est, pels antics territoris macedonis, entre ells Pèrgam, gràcies a un exèrcit cada cop més poderós (i que encara es professionalitzaria més en el futur gràcies a les reformes de Mari de finals de segle). Sotmet totalment Grècia, immersa en contínues batalles territorials pel domini d'una ciutat o altra sobre la resta. Augmenta la divisió provincial dels seus territoris (per exemple, Hispània es divideix en dues parts), alhora que la corrupció en el seu govern. La Guerra címbria insinua la futura amenaça germànica en posar setge a les principals ciutats italianes. Viriat frena la seva expansió occidental.
L'altra gran potència mundial és la Xina, que amb la dinastia Han comença una nova expansió, ocupant gran part del sud-est asiàtic. L'emperador Wu de Han és considerat un dels més rellevants de tots els temps per la historiografia xinesa, ja que a banda de les conquestes militars, va consolidar la cultura tradicional seguint els ensenyaments de Confuci, que seria la guia de tots els funcionaris reials.
La civilització de Nazca s'instal·la al Perú.
Economia i societat
Neix la ruta de la Seda entre Europa i Àsia, una de les rutes comercials més importants de la història. Va desenvolupar de manera decisiva totes les ciutats del seu recorregut fins a l'edat mitjana i va apropar d'aquesta manera la desconeguda cultura xinesa a Occident.
Es crea a Roma la basílica, un edifici comercial que servia alhora de banc i de jutjat (posteriorment, seria transformat en un temple religiós). Proliferen les lleis que lliguen la carrera política a la renda, ja que exigeixen una quantitat mínima per ser escollit en els càrrecs públics (en principi, com a mesura de protecció contra suborns, en la pràctica una oligarquia de classe encoberta). Algunes en consoliden el paper subordinat de la dona romana, com la Lex Voconia. Els esclaus, en la seva majoria presoners de guerra, inicien les Guerres servils per intentar alliberar-se, sense èxit.
El búfal s'usa com a animal de tir a l'Àsia central, fet que millora l'agricultura i fa que diversos pobles nòmades de la zona se sedentaritzin per conrear terres fèrtils.
Invencions i descobriments
Liu An modernitza les tècniques cartogràfiques xineses en el seu Huainanzi, un compendi filosòfic escrit en forma de diàleg en què es debat sobre geografia. Hiparc de Nicea, per la seva banda, va cartografiar el cel, al mateix temps que va millorar les mesures sobre la Lluna i va descobrir la precessió dels equinoccis. L'astrolabi és un dels seus invents més cèlebres.
A Roma es construeix l'aqüeducte més llarg, Aqua Marcia. S'usa per primer cop el morter i s'importa el pergamí com a material de suport a l'escriptura, en ser més resistent i permetre, per tant, el viatge (per exemple d'ordes militars). A Grècia, s'inventa l'anomenat aparell proa-popa, àmpliament usat en navegació.[1]
Art, cultura i pensament
Judes Macabeu restaura el Gran temple jueu, gesta que es commemora en la festivitat de l'hanukkà o Festa de les Llums. Aquest èxit contrasta amb la literatura religiosa de l'època, fortament apocalíptica, com els primers textos dels Manuscrits de la mar Morta.
Es grava la pedra de Rosetta, actualment al Museu Britànic, que va ser clau per a entendre els jeroglífics egipcis. No s'han desxifrat encara, per contra, els signes de l'alfabet de Mèroe, inventats en aquesta època. En literatura, triomfen les comèdies de Plaute i Terenci i els epigrames d'Antípater de Sidó. En la no-ficció, cal destacar la historiografia de Polibi.
Dins de l'art, destaca l'escultura hel·lenística, amb obres com el frontal de l'altar de Zeus a Pèrgam, la Victòria de Samotràcia o la Venus de Milo, totes amb major dinamisme que les obres de l'art clàssic i una tendència centrífuga, ja que les figures centrals se'n projecten cap a fora. S'escriuen els himnes dèlfics, els primers manuscrits amb notació musical conservats.
Referències
- ↑ Casson, Lionel (1995): "Ships and Seamanship in the Ancient World", Johns Hopkins University Press