Jinn

Un jinn[1][2], de vegades dit geni, (àrab: جن, jinn, plural جنون, junūn,[3] mot segurament emparentat amb el llatí genius, ‘Genius’)[4][5] és una criatura sobrenatural citada en la religió islàmica, on se la presenta com la tercera raça creada per Déu, de rang inferior als àngels.[6] Els jinns són esmentats en l'Alcorà, per exemple a la sura La caverna: «Quan Nós vam dir als àngels: “Prosterneu-vos davant d'Àdam [Adam]”. Ells ho van fer, llevat d'Iblís [el gran dimoni], que era un geni gin i no va voler obeir l'ordre del seu Senyor.»[Alcorà 18:50 (traduït per Míkel de Epalza)]

Els jinns són descrits com una espècie amoral, no necessàriament maligna, i solen ser bromistes i engalipadors en les seves formes més benignes de comportament. Estan presents en els contes i llegendes de la zona d'influència de l'islam, tot i que és pràcticament segur que l'extensió de l'Alcorà va imposar un mateix nom a moltes manifestacions diferents pròpies dels països islamitzats, anteriors a la islamització.[7]

D'aquesta manera, en llocs on el mazdeisme va dominar abans que l'islam, els jinns són protagonistes de diverses pràctiques màgiques allunyades de l'ortodòxia sunnita; per als beduïns, són temptadors del desert i lladres nocturns; i per als musulmans de l'Índia i el Pakistan són molestos invasors de la llar que s'han d'expulsar mitjançant unes sures concretes de l'Alcorà i una cerimònia semblant a l'exorcisme cristià.

Els jinns tenen una miríada d'atributs a causa de l'efecte aglutinant que va tenir l'extensió de l'Alcorà sobre les llegendes i supersticions locals dels pobles islamitzats. Poden transformar-se en animals petits, travessar parets sòlides sense deixar de poder tocar coses materials i éssers vius, moure's a grans velocitats, transfigurar-se en éssers humans per suplantar a familiars i coneguts, etcètera. L'estat normal d'un jinn és invisible per als humans, ja que Déu va proporcionar-los moltes habilitats, però els dificultà així que els humans s'hi poguessin relacionar normalment. Segons la tradició, al final dels dies això s'invertirà i seran els humans qui podran veure'ls. Els jinns tenen dinasties i jerarquies comparables a la demonologia cristiana.

Etimologia

El geni alat amb galleda i con, que representa una entitat semidivina,[8] probablement un precursor de les divinitats tutelars preislàmica, que es van convertir en els genis de l'Islam. Relleu del mur nord del palau del rei Sargon II a Dur Xarrukin, 713–716 aC.

Jinn és un substantiu col·lectiu àrab que deriva de l'arrel semítica jnn (àrab: جَنّ / جُنّ, jann), el significat principal del qual és "amagar" o "adaptar". Alguns autors interpreten que la paraula significa, literalment, «éssers que estan ocults als sentits».[9] Els cognats inclouen l'àrab majnūn (مَجْنُون, 'posseït' o, generalment, 'boig'), jannah (جَنَّة, 'jardí', 'eden' o 'cel') i janīn (جَنِين, 'embrió').[10] Jinn es tracta correctament com a plural (no obstant això, en àrab clàssic, també pot aparèixer com a jānn, àrab: جَانّ), amb el singular jinnī (àrab: جِنِّيّ).[a]

L'origen de la paraula jinn segueix sent incert.[11] Alguns estudiosos relacionen el terme àrab jinn amb el Llatí genius – un esperit guardià de persones i llocs de la religió romana – com a resultat del sincretisme durant el regnat de l'imperi romà sota Tiberi i August;[4] però, aquesta derivació també es discuteix.[12] Els partidaris argumenten que tant els genis romans com els genis àrabs es consideren deïtats menors que habiten els santuaris, els arbres locals o fonts, i persones o famílies.[5] Al mot arameu ginnaya (ܓܢܝܐ) amb el significat de 'deïtat tutelar'[13] s'atribueix a funcions similars i és un altre possible origen del terme jinn.[14]

Arts visuals

Ornamentació de serps entrellaçades sobre la porta de la Ciutadella d'Alep

Encara que hi ha molt poques representacions visuals de jinns a l'art islàmic, quan apareixen, normalment es relaciona amb un esdeveniment específic o un jinn individual.

Les representacions visuals de jinns apareixen en manuscrits i la seva existència està sovint implicada en les obres d'arquitectura per la presència de dispositius apotropaics, com les serps, que pretenien allunyar els mals esperits. Finalment, el Rei Salomó és il·lustrat molt sovint amb jinns com a comandant d'un exèrcit que els incloïa.

Representació arquitectònica

Takht-i Marmar, el tron de marbre recolzat per jinns i divs (dimonis), Palau de Gulistan, Teheran, creat per a Fath Ali Shah (r. 1797–1833)

A més d'aquestes representacions de jinns a prop de la reialesa, també hi havia referències arquitectòniques als jinns a tot el món islàmic. A la Ciutadella d'Alep, la porta d'entrada Bab al-Hayyat feia referència als jinns en les talles en relleu de pedra de les serps; de la mateixa manera, la porta d'aigua a Ayyubid Harran allotjava dues escultures de coure de genis, que servien com a talismans per allunyar tant les serps com els genis malvats en forma de serps.[15]:{{{1}}}

Al costat d'aquestes representacions de jinns trobades a la Ciutadella d'Alep, es poden trobar representacions de jinns al palau de Rūm Seljúcida. Hi ha una gran varietat de criatures que es poden trobar a les rajoles de vuit puntes del segell de Salomó.[15]:{{{1}}} Entre aquests hi havia els jinns, que pertanyien a l'exèrcit de Salomó i com Salomó afirmava tenir control sobre els jinns, també ho va fer el sultà Rūm Seljuk que afirmava ser el Sulaymān del seu temps.[15]:{{{1}}} De fet, una de les representacions més comunes dels genis estan al costat o en associació amb el rei Salomó. Es pensava que el rei Salomó tenia vincles molt estrets amb els genis, i fins i tot tenia control sobre molts d'ells.[15]:{{{1}}} El concepte que un governant gran i just té l'habilitat de comandar jinns era un concepte que s'estenia molt més enllà del rei Salomó; també es pensava que els emperadors, com ara Alexandre el Gran, podia controlar un exèrcit de genis d'una manera semblant.[15]:{{{1}}} Donada aquesta associació, els jinns eren sovint vists amb Salomó en un context príncipesc o reial, com ara el petit jinn semblant a un animal assegut al costat del rei Salomó al seu tron il·lustrat en un manuscrit il·luminat d'Aja'ib al-Makhluqat, de Zakariya al-Qazwini, escrit al segle xiii.[16]

Notes

  1. ↑ de vegades els àrabs utilitzen el terme Jānn (àrab: جان) com a singular, jānn també es referia al món dels genis: un altre plural, serps / serps i un altre tipus de genis

Referències

  1. ↑ La traducció catalana de l'Alcorà empra la forma gin, adaptació fònico-gràfica del mot àrab, cf. Míkel de Epalza (trad.). L'Alcorà. Barcelona: Proa, 2001. ISBN 84-8256-958-9. 
  2. ↑ «Consultes lingüístiques - Institut d'Estudis Catalans». [Consulta: 4 setembre 2023]. «D'acord amb els criteris de transcripció i transliteració de l'àrab aprovats per l'IEC, el nom que designa el geni o esperit, generalment hostil a l'home, segons les creences musulmanes' és jinn, escrit amb j inicial i dues n.»
  3. ↑ Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «جن». ISBN 978-84-412-1546-7. «جِنّ genis, éssers intermedis entre els àngels i els homes; dimonis.» 
  4. ↑ 4,0 4,1 el-Zein, Amira. Islam, Arabs, and Intelligent World of the Jinn. Syracuse, NY: Syracuse University Press, 2009, p. 38. ISBN 978-0-8156-5070-6. 
  5. ↑ 5,0 5,1 Abu-Hamdiyyah, Muhammad. The Qur'an: an introduction. Routledge, 2020.
  6. ↑ El-Zein, Amira. «Jinn». A: Meri, Joseph W.. Medieval Islamic Civilization. An Encyclopedia. 1. Routledge, 2006, p. 420-421. ISBN 0-415-96691-4. 
  7. ↑ Lane, 1863, p. 462-464.
  8. ↑ Fee, C.R.; Webb, Jeffrey B. American Myths, Legends, and Tall Tales: An encyclopedia of American folklore. ABC-CLIO, 29 August 2016, p. 527. ISBN 978-1-610-69568-8. 
  9. ↑ Lane, 1863, p. 462.
  10. ↑ Wehr, Hans. Dictionary of Modern Written Arabic. 4. Urbana, Illinois: Spoken Language Services, 1994, p. 164. ISBN 978-0-87950-003-0. 
  11. ↑ Nünlist, 2015, p. 22.
  12. ↑ Nünlist, 2015, p. 25.
  13. ↑ Nünlist, 2015, p. 24.
  14. ↑ Magic and Divination in Early Islam. (2021). Vereinigtes Königreich: Taylor & Francis. p. 45
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Duggan, Terrance «The just ruler of the age». PHASELIS Journal of Interdisciplinary Mediterranean Studies, vol. 4, 4, 2018, pàg. 389–421. DOI: 10.18367/Pha.18024.
  16. ↑ Berlekamp, Persis. Wonder, Image, & Cosmos in Medieval Islam. New Haven: Yale University Press, 2011, p. 71. 

Bibliografia

  • Al-Ashqar, Dr. Umar Sulaiman (1998). The World of the Jinn and Devils. Boulder, CO: Al-Basheer Company for Publications and Translations.
  • Barnhart, Robert K. The Barnhart Concise Dictionary of Etymology. 1995.
  • "Genie". The Oxford English Dictionary. Segona edició, 1989.
  • Abu al-Futūḥ Rāzī, Tafsīr-e rawḥ al-jenān va rūḥ al-janān IX-XVII (pub. so far), Teheran, 1988.
  • Moḥammad Ayyūb Ṭabarī, Tuḥfat al-gharā’ib, ed. J. Matīnī, Teheran, 1971.
  • A. Aarne i S. Thompson, The Types of the Folktale, 2a ed. rev., Folklore Fellows Communications 184, Helsinki, 1973.
  • Abu’l-Moayyad Balkhī, Ajā’eb al-donyā, ed. L. P. Smynova, Moscou, 1993.
  • A. Christensen, Essai sur la Demonologie iranienne, Det. Kgl. Danske Videnskabernes Selskab, Historisk-filologiske Meddelelser, 1941.
  • R. Dozy, Supplément aux Dictionnaires arabes, 3rd ed., Leyden, 1967.
  • H. El-Shamy, Folk Traditions of the Arab World: A Guide to Motif Classification, 2 vols., Bloomington, 1995.
  • Abū Bakr Moṭahhar Jamālī Yazdī, Farrokh-nāma, ed. Ī. Afshār, Teheran, 1967.
  • Abū Jaʿfar Moḥammad Kolaynī, Ketāb al-kāfī, ed. A. Ghaffārī, 8 vols., Teheran, 1988.
  • Edward William Lane, An Arabic-English Lexicon, Beirut, 1968.
  • L. Loeffler, Islam in Practice: Religious Beliefs in a Persian Village, Nova York, 1988.
  • U. Marzolph, Typologie des persischen Volksmärchens, Beirut, 1984. Massé, Croyances.
  • M. Mīhandūst, Padīdahā-ye wahmī-e dīrsāl dar janūb-e Khorāsān, Honar o mordom, 1976, pp. 44–51.
  • T. Nöldeke "Arabs (Ancient)", a J. Hastings, ed., Encyclopaedia of Religion and Ethics I, Edimburg, 1913, pp. 659–73.
  • Nünlist, Tobias. Dämonenglaube im Islam (en alemany). Walter de Gruyter GmbH & Co KG, 2015. ISBN 978-3-110-33168-4. 
  • S. Thompson, Motif-Index of Folk-Literature, ed. rev., 6 vols., Bloomington, 1955.
  • S. Thompson i W. Roberts, Types of Indic Oral Tales, Folklore Fellows Communications 180, Helsinki, 1960.
  • Solṭān-Moḥammad ibn Tāj al-Dīn Ḥasan Esterābādī, Toḥfat al-majāles, Teheran.
  • Moḥammad b. Maḥmūd Ṭūsī, Ajāyeb al-makhlūqāt va gharā’eb al-mawjūdāt, ed. M. Sotūda, Teheran, 1966.
Registres d'autoritat